•El metro
Recordo una situació que vaig experimentar un diumenge al matí en el metro de València. La gent estava tranquil•lament asseguda, llegint el diari, perduda
en els seus pensaments o descansant amb els ulls tancats. L'escena era tranquil·la i pacífica.
Aleshores, de sobte, van entrar al vagó un home i els seus fills. Els nens estaven esverats, ingovernables i
immediatament , es va modificar tot el clima.
L'home va seure al meu costat i va tancar els ulls, en aparença ignorant i abstraient-se de la situació. Els nens cridaven d'aquí cap allà,
llançant objectes, fins i tot arrabassant els diaris de la gent. Era molt molest. Però l'home assegut al meu costat no feia res.
Resultava difícil no sentir-se irritat. Jo no podia creure que fos tan insensible com per permetre que els nois correguessin salvatgement,
sense impedir-ho ni assumir cap responsabilitat. Es veia, que les altres persones que estaven allà, se sentien igualment irritades.
Que hagués fet o pensat vostè en el meu lloc?
De manera que, finalment, amb el que em semblava una paciència i contenció inusuals, em vaig tornar cap a ell i li vaig dir:
"Senyor, els seus fills estan molestant a moltes persones. No pot controlar-los una mica més?".
L'home va alçar els ulls com si només llavors hagués pres consciència de la situació, i va dir amb suavitat:
"Oh, té raó. Suposo que jo hauria de fer alguna cosa. Tornem de l'hospital on la seva mare ha mort fa més o menys una hora.
No sé què pensar, i suposo que tampoc ells saben com reaccionar".
Pot el lector imaginar el que vaig sentir en aquest moment? El meu paradigma va canviar. De sobte, vaig veure les coses d'una altra manera, i com les veia d'una altra manera, vaig pensar d'una altra manera, vaig sentir d'una altra manera, em vaig comportar d'una altra manera. La meva irritació es va esvair. Era innecessari que em preocupés per controlar la meva actitud o la meva conducta; el meu cor s'havia vist envaït pel dolor d'aquell home. Lliurement fluïen sentiments de simpatia i compassió. "La seva esposa acaba de morir? Ho sento molt... Com ha estat?
Puc fer alguna cosa? Tot va canviar en un instant.
Conclusió:Podem passar setmanes, mesos, fins i tot anys treballant amb una ètica de personalitat sense canviar les nostres actituds i conductes, sense ni tan sols començar a aproximar-nos al fenomen del canvi que es produeix espontàniament quan veiem les coses de manera diferent quan canvien, amb nova informació, els nostres esquemes.
•Bona sort, mala sort
Un conte curt deliciós que dóna molt per pensar, i que ens fa esbossar un somriure. Diu així:
“Una història xinesa parla d’un ancià llaurador, vidu i molt pobre, que vivia en un poblet, també molt necessitat.
Un càlid dia d’estiu, un preciós cavall salvatge, jove i fort, va baixar dels prats de les muntanyes a buscar menjar i beguda al poble. Aquell estiu, d’intens sol i escàs de pluges, havia cremat les pastures i amb prou feines quedava gota en els rierols. De manera que el cavall buscava desesperat el menjar i beguda amb què sobreviure.
Va voler el destí que l’animal anés a parar a l’estable de l’ancià llaurador, on va trobar el menjar i la beguda desitjades. El fill de l’ancià, en sentir el soroll dels cascos del cavall a l’estable, i en constatar que un magnífic exemplar havia entrat en la seva propietat, va decidir posar la fusta a la porta de la quadra per impedir la seva sortida.
La notícia va córrer a tota velocitat pel poble i els veïns van anar a felicitar l’ancià llaurador i al seu fill. Era una gran sort que aquest bell i jove rossí salvatge anés a parar al seu estable. Era en veritat un animal que costaria molts diners si hagués de ser comprat. Però era allà, a l’estable, saciant tranquil•lament la seva fam i set.
Quan els veïns de l’ancià llaurador es van acostar per felicitar-lo per aquest regal inesperat de la vida, el pagès els va replicar: “Bona sort? Mala sort? Qui ho sap!”. I no van entendre…
Però va succeir que, al dia següent, el cavall ja saciat, en ser àgil i fort com pocs, va aconseguir saltar la tanca d’un bot i va tornar a les muntanyes. Quan els veïns de l’ancià llaurador es van acostar per condoldre’s amb ell i lamentar la seva desgràcia, aquest els va replicar: “Mala sort? Bona sort? Qui ho sap!”. I tampoc van entendre… 
Una setmana després, el jove i fort cavall va tornar de les muntanyes portant amb si una cavallada immensa i portant-los, un a un, a aquest estable on sabia que trobaria aliment i aigua per a tots els seus. Femelles joves en edat de procrear, poltres de tots els colors, més de quaranta exemplars seguien el cavall que una setmana abans havia saciat la seva set i gana a l’estable de l’ancià llaurador. Els veïns no ho podien creure! Tot d’una, l’ancià llaurador es tornava ric de la manera més inesperada. El seu patrimoni creixia per fruit d’un atzar generós amb ell i la seva família. Llavors els veïns van felicitar al pagès per la seva extraordinària bona sort. Però aquest, de nou els va respondre: “Bona sort? Mala sort? Qui ho sap!”. I els veïns, ara sí, van pensar que l’ancià no estava bé del cap. Era indubtable que tenir, de sobte i per atzar, més de quaranta cavalls a l’estable de casa sense pagar un cèntim per ells, només podia ser bona sort.
Però l’endemà, el fill del pagès va intentar domar precisament al guia de tots els cavalls salvatges, aquell que havia arribat la primera vegada, fugit al dia següent, i portat de nou a tota la seva cavallada cap l’estable. Si el domava, cap euga ni poltre escaparien de l’estable. Tenint al cap del ramat sota control, no hi havia risc de pèrdua. Però aquest cavall no anava amb miraments, i quan el jove el va muntar per dominar-lo, l’animal es va encabritar i el va trepitjar, fent que caigués a terra i rebés tantes puntades que el resultat va ser el trencament d’ossos de braços, mans, peus i cames del noi. Naturalment, tothom va considerar allò com una veritable desgràcia. No així el pagès, qui es va limitar a dir: “Mala sort? Bona sort? Qui ho sap!”. Els veïns ja no van saber què respondre.
I és que, unes setmanes més tard, l’exèrcit va entrar al poblet i van ser reclutats tots els joves que es trobaven en bones condicions. Però en veure el fill del llaurador en tan mal estat, el van deixar tranquil, i van seguir el seu camí. Els veïns que van quedar en el poblet, pares i avis de desenes de joves que van partir aquest mateix dia a la guerra, van anar a veure l’ancià llaurador i al seu fill, i a expressar l’enorme bona sort que havia tingut el jove al no haver de partir cap a una guerra que, amb molta probabilitat, acabaria amb la vida de molts dels seus amics. El longeu savi va respondre: “Bona sort? Mala sort? Qui ho sap!”.
•La Rosa blanca
En un jardí de males herbes, va aparèixer com sortida del no res, una rosa blanca. Era blanca como la neu, el seus pètals semblaven de vellut i la rosada del matí feia brillar les seves fulles , com a cristalls lluents . com que no es podia veure, no sabia que era tant maca .
Per aquest motiu, va començar a pansir-se, sense saber que al seu voltant tots admiraven la seva bellesa i perfecció: el seu perfum, la suavitat dels seus pètals, la seva harmonia..... Les males herbes que l’envoltaven estaven meravellades amb la seva bellesa i vivien hipnotitzades per la seva aroma i elegància.
Un dia de sol i calorós, una noia passejava pel jardí pensant en quantes coses maques ens regala la mare terra. De sobte, va veure una rosa blanca en una part oblidada del jardí, que començava a pansir-se. –Fa dies que no plou, va pensar
– si es queda aquí demà ja estarà mustia. La portaré a casa i la posaré en aquell gerro tan bonic que em van regalar. I així ho va fer. Amb tot el seu amor va posar la rosa pansida en aigua, en un gerro de vidre de colors, i la va apropar a la finestra.- La deixaré aquí, va pensar –perquè així li tocarà la llum del sol.
El que la jove no sabia és que el reflex a la finestra mostrava a la rosa un retrat d’ ella mateixa que mai havia arribat a conèixer.
-Aquesta sóc jo? Va pensar. Mica en mica, les seves fulles inclinades cap al terra, es van anar aixecant , mirant de nou cap amunt i així, lentament, va anar recuperant la seva estilitzada silueta. Quan ja estava totalment restablerta va veure, reflectida al vidre, que era una bonica flor, i va pensar : Vaja!! Fins ara no me n’havia adonat qui era , com he pogut estar tan cega?
La rosa va descobrir que havia passat els seus dies sense apreciar la seva bellesa. Sense mirar-se be a sí mateixa, per a saber qui era en realitat. Si vols saber qui ets de veritat, oblida el que veus al teu voltant i mira sempre al teu cor .